Estàvem en aquell punt on amb les traduccions a temps real ningu necessitava estudiar un altre idioma. De la mateixa manera de que la gent que no entenia massa de cotxes ja no necessitaven conduir-los.

‘Es riurien de mi si sabessin el que estava intentant fer. Crear un nou ésser amb una fracció des recursos naturals, i amb un boig com a assistent.’ Ho vaig dir en veu alta, tot i que no hi havia ningú més a l’habitació. Les converses que tenia amb el meu únic assistent, que no es deia Igor, normalment anaven en l’estil de:

‘Eps que jo pago als meus interins.’

‘Tampoc massa.’

‘Però és bastant més que la majoria.’

‘I perquè creus que he acabat aquí?’

‘Mentre no portis cap bagatge emocional amb tu, ja em va bé on ets.”

Problemes de personal apart, i era el millor lloc on tenir-los, les tasques necessàries per aquesta línia de treball eren només la meitat del que es requeria. Havies de tenir l’ambició de posar cada cosa al seu lloc juntes en una forma humana.

Els avanços en genètica s’entenien, o si no s’entenien al menys es coneixien. No et calia haver llegit els ‘Perfils del Futur” d’Arthur C. Clarke del 1962 per adonar-te on érem en aquell camp. A part de ser explosiu sobre biotecnologia, ‘Perfils del Futur’ va anticipar perfectament el tema de les comunicacions – tot i que pel que feia als transports no tant – ja que considerava que ja hauríem colonitzat Mart avui dia – el que és alguna cosa que en el ritme assassí que porta la gent a la terra, seria una cosa que hauríem de plantejar-nos millor aviat.

Tot i amb el triomf de la bioquímica, quan es tracta de construir teixit viu – les conseqüències reals d’aquests avanços en bioquímica –, hi havia una recança a acceptar-ho tot, anar més enllà, pensar a lo gran, agafar el que està passant a petit nivell i expandir-ho de manera molt més gran.

El que podríem anomenar com el ramat humà, tot home i dona, no és massa conscient de què érem, dins uns límits, capaços de fer.

Estava a la frontera, unint els punts, si es que pots unir els punts quan ets a una frontera. El que tenia al cap era un nou súper cep d’ésser humà, una combinació d’alguna cosa que tingués l’estructura catalana, però amb el caràcter brasiler, perquè tingués més lògica i capacitat d’anàlisi alhora de mantenir les seves qualitats d’indiferència, i finalment farcit de frases angleses fluentment dites.

Era el primer model – la versió masculina – les millores posteriors s’anirien afegint en edicions subseqüents conforme fossin necessitades. La Núvia de Frankenstein hauria d’esperar fins més endavant.

En un entorn prenyat de possibilitats era fàcil deixar-se anar – era una cosa en la que jo era especialment bo. Per sort, podia calmar això amb espurnes de deliberació calma que em mantenien a lloc. Tot i així no podia deixar passar la sensació de que havia deixat passar només una cosa, sinó la majoria del que hauria pogut ser aviat una realitat complexa on estava a punt d’entrar.

Un llamp ens va il·luminar, en algun lloc van sonar les campanes. Vaig anar a tancar la finestra. No necessitàvem aquell voltatge tant alt, l’escala de Jacob, una bobina de Tesla, ‘és viu, és viu!’.

‘El cap ja està llest,’ va dir l’assistent d’una manera que quadrava amb la seva coixesa. 

La temperatura idònia per la bioquímica activa era més aviat tirant a freda – els filaments de la Doble Hèlix i l’Àcid Desoxiribonucleic no necessitaven estar sobre un focus per fer bé la seva feina. A una temperatura fresca, aquella no pots veure el teu alè, però que alhora estàs bé si vas abrigat, era perfecte.

Els òrgans vitals havien anat arribant bé a les seves safates, inflades amb una acumulació incremental de cèl·lules fins que semblaven reals, similars al marisc que no triaries a un mercat de peix.

Aquelles formes, com amputacions, podrien provocar molèsties a qui li agradin les coses maques in en bon estat, però la fredor clínica del meu entorn ara suficient per convèncer a qualsevol innocent que passés per allà que no feien res estrany – tot i que jo mai permetria cap persona així prop de cap experiment tan poc controlat.

Jo sí que estava satisfet considerant que el que feia era científic, si seguia un procediment reconegut... això ja és un altra cosa. La meva lògica, si se li pot dir així, era suficientment vaga per ser qualsevol cosa que volguessis considerar-la, i l’ètica? Bé, la que sigui damunt la taula de marbre, no era ni el temps ni el lloc.

Em sentia part d’una llarga tradició que no estaria segur de com definir – potser per la pura curiositat per l’aventura, i això, combinat amb la boja idea era també el que m’impulsava a continuar.

M’havia saltat la infantesa i l’adolescència, saltant directament a una etapa entre la vintena i l’edat adulta. Allò (els pronoms s’aclaririen sols més tard) estava agafant forma dins la primera passada de la superfície de pell esculpida.

Estava emocionat amb la idea de viure en un moment on la ficció podia passar a ser un fet científic. Em vaig posar petar-me de però vaig aturar-me pensant que potser m’havia passat i necessitava obrir la finestra que havia tancat abans.

El meu assistent va tornar després d’intentar diferents saltats per mantenir el look de geperut que buscava, va doblar els braços i com qualsevol assistent tècnic mig decent va tornar a la cantonada per semblar un altra peca de mobiliari.

Quan estàs a l'avantguarda de la ciència, sempre hi hav la possibilitat que t’enganxits. Però amb la idea de barrejar a fons les meves metàfores, vaig decidir que cremaria aquell pont quan hi arribés.

Els efectes de la ciència estan per sobre de la millora i del progrés. Com s'utilitza la ciència és sovint una conseqüència imprevista rere un altra. Per exemple, he sentit històries inquietants d'ordinadors que comencen a identificar-se com Pricilla, Marmaduke i Wotan. Potser són només històries, però si hi ha una mica de veritat, llavors en el que s'han convertit aquestes màquines és alguna cosa més que computació.

L'autoconsciència em semblava una caixa de Pandora tancada dins d'un organisme poc adequat per a tenir aquestes coses atrapades dins.

 Estic segur que si un científic hagués creat erròniament una bèstia com la que ens hem convertit, haurien apagat ràpidament el canó bioquímic molt abans que pogués causar tot el dany que ha fet.

No subestimava el perill en el què estava – fora de la meva profunditat, en alguna cosa que no entenia. Però aquí, col·locat sobre el marbre, tot a punt per a la sortida, hi havia l'oportunitat de fer-ho bé, desfer-se de tots els errors i errors agravats a través d'una nova generació molt millorada, una sense mals d'esquena i altes emissions, però fins i tot en aquest punt de no retorn, encara no tenia ni idea, juntament amb tots els altres, de quina era l'espurna que fa la vida. Potser hauria dit que era el fantasma del nostre organisme vagant per la indefinida i potser infinita quantitat de galeries hexagonals que formen la nostra ment.

D’on venim? Què som? On anem? Eren les preguntes que mai aconseguirem saber.

Com es pot imaginar, estava massa concentrat, però com si for per compensar, el meu assistent tenia la cara d’un soldat romà encarregat de vigilar una lapidació pública per blasfèmia a Judea. Era la imatge d’algú alhora emocionat i avorrit pels procediments alhora.

Quan vas massa lluny massa ràpid com jo feia, veus que el que havies creat semblava molt diferent a com es suposa que hauria de semblar un monstre. A la superfície, i amb què més hi havia per començar, vaig poder veure que patia aquesta forma de deformitat augmentada anomenada bellesa. A més de ser més intel·ligents i forts, ambdues qualitats només formen part de les especificacions, la criatura que teníem aquí també era encantadora.

Tot i que la mirava directament, no en feia prou, sentia que el seu primer moviment estava en el racó del meu ull.

Vaig obrir la caixa. Ja havia fregat el llum. No hi havia volta enrere. En tot el sentit de la paraula, això estava succeint.

Tan bon punt com va obrir els ulls, vaig veure que a través de la brillantor de la superfície, el llim que regalimava, no hi havia cap quadre a l’oli a sota.

Hi va haver una baixada a la temperatura, que ja de per sí era freda, un menyspreu fred. Una actitud gèlida va omplir l’habitació, fins al moment en que pensava que xiuxiuejaria alguna cosa com “L’horror! L’horror!” En canvi, la nova entitat, (mai vaig saber com s’anomenava a sí mateixa) em va fer una mirada de “nascuda de nosaltres i destinada a superar-nos” i va dir “Gràcies per tot. Si em pots donar alguna cosa elegant i casual aniré tirant. Tinc gent que he de visitar, coses per fer, poders que guanyar, mentides que dir i nacions que manipular.”