Personatges: Agustin i Chrisostomo.
L’escenari romandrà buit exceptuant la presència de dues cadires, un moble bar i un parell de gots. L’obra comença amb dos personatges a l’escenari, Augustin i Chrisostomo, que miren cap a l’audiència pensativament.
C.omple dos gots amb ginebra i tònica I n’ofereix un a A.
A: Què esperem?
C: La llum al final del túnel.
A: I com és aquesta llum?
C: Lluminosa…No, pàl·lida… No ho sé ningu no l’ha vist mai.
A: Pero se n’han fet moltes descripcions…
C: En efecte, se n’han fet moltes descriptions. Pausa. Quan fa que som aqui?
A: No ho sé, potser un dia o una part del dia.
C: Sembla que faci molt més temps.
A: Quan temps diries què fa?
C: Tota la meva vida.
A: Ara em sembla que exageres.
C: A tu et sembla que exagero i en canvi jo crec que mai exagero prou, que estic absolutament perdut quan es tracta d’enfrontar-se amb la realitat.
A: Les coses han de començar a canviar.
C: Les coses, en realitat, no canvien mai.
A: Les coses canvien. Què me’n dius dels telèfons mòbils? Què carai fèiem abans dels telèfons mòbils?
C: Res! Era fantàstic. S’asseu en una de les cadires.
A: No et trobo gaire optimista. S’asseu a l’altra cadira. Vull dir que si hem d’avançar, d’arribar a algun lloc, de progressar cap a algun tipus d’ojectiu…
C: Progressar! Si hi ha una expressió que pugui fer aturar el tren de la conversa, és precisament aquesta: progressar cap a un objectiu! Però quin és l’objectiu? Perquè jo no l’he vist mai.
A: Jo tampoc no ho he sabut mai, ara que hi penso.
C: Tot i que, és un fet cientificament demostrable, que en aquest precís moment, ens estem movent a una velocitat de 1600 Km per hora, i tot plegat per quedar-nos exactament on som.
A: D’acord, oblida’t de la progressió i l’objectiu. En saps res del nostre dilema?
C: És simple: Són ells i nosaltres.
A: Qui som nosaltres?
C: Jo.
A: Qui són ells?
C: Tots els altres.
A: Dos equips competint en igualitat de condicions, doncs.
C: Hi ha d’haver una competició, i no pot ser que sempre guanyin els mateixos.
A: Però de fet és així, sempre guanyen els mateixos.
C: He pessat una mala època.
A: Des que et vas fer un adult.
C: No em fa res ser un adult, però haig de reconèixer que la maduresa s’ha conerti en enigma indesxifrable.
A: Les teves tres ex dones no podrien estar-hi més d’acord.
C: …raó per la qual sempre evito relacionar-me amb la gent.
A: A banda de les tres ex dones.
C: La gent, invariablement, es foten la vida. He procurat no relacionar-me gairebé amb ningú I quan ho he fet, m’han fotut la vida.
A: Però si tu sempre estàs envoltat de gent.
C: Això és perquè no suporto la soledat, però procuro no relacionar-m’hi.
A: A banda de les tres ex dones.
C: Sí a banda de les tres ex dones, aixeco un dit acusador per reconèixer, ara I aquí que va ser unica I exclusivament per culpa meva, una estocada de mort provocada per mi mateix. Però a banda de les tres ex dones, els únics errors que he comès han estat els errors que els altres han comès per mi.
A: Que vols dir?
C: Doncs que m’han obligat a fer coses que, a llarga, m’han perjudicat.
A: Aquests són el tipus de gent a qui no els cal massa temps per fotre’t la vida, amb una estona en tenen prou. No puc suportar la paraula “urgent”! I la gent la utilitza constantment; pot ser urgent per ells, però gairebé mai, ho és per tu.
C: Per mi és una qüestiód’orgull ignorar la llumeta que fa pampallugues quan rebo un missatge de text o un whatsapp; no diré que és una qüestió de principis perquè estic en contra dels principis.
A: Jo també estic en contra sels principis.
C: Trobo que provoquen urticària.
Se sent el so d’un telefon mobil Nokia, el Gran valse de Tarrega.
A: No contestes?
C: No és pas meu!
A: Si volen, ja tornaran a trucar.
C: Mai no m’ha agradat estar en contacte, no forma part de la meva naturalesa, m’estimo més anar fent. En canvi, pels joves d’abui,el pròxim pas en aplicacions mòbils serà una implantació al clatell per rebre les últimes novetats.
A: Tu no en tens de naturalesa Chrisostomo. Recordes que ‘tanomenavem l’antinatural a l’escola?
C: Tens tota la raó, tot i que tu i jo no varem anar a la meteixa escola… A mi la torrada sempre em cau a terra de la banda untada amb mantega; sempre estic for a de lloc, tot i que no hauria volgut viure en una època més simple, i tampoc diré que vaig néixer massa tard, perquè en realitat voldria no haver viscut en cap època… Seria més raonable dir que desitijaria no haver nascut.
A: Les grans èpoques passades, des de la meva limitada experiència pel que fa a èpoques passades, rarament han aconseguit arribar més enllà dels llibre d’història.
C: De ben segur que tots aquelles períodes coberts de metalls preciosos estaven plens de la mateixa merda que ens envolta avui en dia.
A: Plens de gent que pagaries diners per evitar veure
C: La qual cosa fa pensar en l’enorme eficacia de la mortalitat.
A: Sense prejudicis.
C: I obert a tothom.
A: Fins i tot els amargants I perversos que s’aferren a la vida quan ja estan amb un peu a l’altra barri, s’han d’acabar deixant anar.
C: És una immensa I lenta agonia.
A: Hauriem d’enfrontar-nos en un duel commemoratiu per celebrar-ne l’arribada.
C: Dispararé a l’aire.
A: I jo et dispararé directament al front.
C: Som tan bons amics! S’abraça a l’altre.
A: És l’hostilitat tan profundament arrelada envers l’altre el que ens manté units.
C: Tu ets un dels pocs amics que em queden.
A: El nombre de desapareguts en la majoria d’agendes acostuma a ser prou gran.
C: No a causa d’unes politiques concretes, sinó com una mena de selecció natural.
A: Una agenda és un bloc de notes ple d’avorriment i traició. Una barreja de persones que han errat el cami i han estat executades, esborrades.
C: Amb l’avorriment no hi tinc cap problema i la traïció no m’ha interessat mai. Sempre m’ha costat entendre perquè a la traïció se li dona un tracte especial i es dramatitza de la manera que es fa, quan en realitat, la traïció petita i constant és simplement una part del nostre dia a dia. No veig perquè ens hem d’esquinçar les vestidures.
A: Sí, amb la traïció hi ensopeguem a cada cantonada, però la mentida deliberada trobo que juga un paper molt més important en el guió.
C: Totes dues coses van juntes.
A: A mi mentir no em fa res, el que no suporto és la inexactitud.
C: Com n’arriba a ser d’embolicada la teranyina que teixim quan ens acostumem a mentir.
A: Emerson?
C:Walter Scott.
A: Així què en penses de l’auto traïció?
C: Recomano que es practiqui de manera regular.
A: Sense auto indulgència.
C: O auto complaença.
A: Mai no m’ha semblat bé la complaença, envers unmateix o cap als altres.
C: Com als vells temps! Recordes com érem aleshores?
A: Fa molt de temps…
C: I sembla com si fos ahir.
A: Te’n recordes quan fèiem aquell esquetx sobre l’amnèsia?
C: Qui se’n podria oblidar?
A: Per què no el tornem a fer? Pels vells temps!
C: Una última copa, com si diguéssim?
A: Una última copa.
C: Però ens caldria una consulta mèdica, un estetoscopi I una inferma.
A: No, el que dius és l’altre esquetx; en aquest en tenim prou amb nosaltres mateixos I el podem fer a qualsevol lloc, aqui mateix.
C: Em costaria molt fer-lo sense una audiencia.
A: Imagina’t que això és un escenari I que aqui davant hi tenim el públic.
C: Ho provaré, tot I que he perdut la pràctica. Prenen posicions.
A: Adreçant-se al públic. Aquest és un esquetx de metges. A Chrisostomo. Bona tarda, en què el puc ajudar?
C: Tindria alguna cosa per l’amnèsia, doctor?
A: per què? Chrisostomo té la mirada perduada en l’espai i la boca oberta. Cap al public, Per aquells amb mala memòria, repetirem l’esquetx.
C: Quin esquetx?
Tots dos tenen la mirada perduda en l’espai, incapaços de recordar.
A: Un públic exemplar aquest vespre/no sembla que els hi hagi agradat gaire/ els hi falta escalfar una mica/la qualitat del material s’ha malgastat. /L’actor improvisa alguna cosa depenent dela reacció del públic.
C: En qualsevol cas els aplaudimentts estan sobrevalorats; no ho fem pas pels aplaudiments del públic, nosaltres.
A: És clar que no, nosaltres ho fem pels diners.
C: Quins diners?
A: Vulgaritas.
C: No oblidem, Augustin, que tu i jo mai hem estat éssers guiats per les convencions.
A: Les nostres invitacions a aquesta festa particular es van perdre en alguna oficina de correus, ja sa sap, funcionaris…
C: I ens hem fet massa grans per jugar a segons quins jocs.
A: Els diners no m’airien gens malament, però.
C: La riquesa no et milloraria el caracter.
A: Suposo que tens raó. Em convertiria en allò que realment sóc; un insaciable explotador fill de puta que només es relaciona amb la societat a través del seu guany material.
C: Ara que ho dius,no em sembla tan malament; però en realitat, les grans fortunes I el poder, en la seva extensio i arbitrarietat, no són més que un altre parany.
A: Si, però tinc tendència a pensar que si fos un dictador totalitari seria bastant just; gairebé no faria afusellar ningu.
C: Un èxit espectacular no implica la millora de la feina feta.
A: I hi ha gent que triomfa a la vida.
C: Sí, és una cosa que mai he acabat d’entendre massa bé…
A: Com t’he dit, pot ser un parany.
C: No tinc clar si estic atrapat a no, però sovint sento ferum de formatge, i sento som si els engranatges d’un gran mecanisme es posessin en moviment per atrapar-me.
A: Vols dir que pots veure l’ombra d’una espasa de Damocles penjant damunt del teu cap?
C: L’espasa de Damocles és un coixi de plomes institucionalitzat comparada amb el terror que sento constantment.
A: Podriem afirmar que res del que hem fet és prou per justificar aquest dubte existencial.
C: Però, per tal de fer-te sentir veritablement culpable, et forcen a confessar- ho tot.
A: Quan ets innocent, es fa dificil imaginar-te la defensa contra els càrrecs imputats.
C: Un cop t’han acusat de ser un criminal, i tu mateix n’estàs convençut, és força temptador seguir-los el joc.
A:I a banda de seguir-los el joc, a què més et dediques darrerament?
C: Bé miro de repartir el meu temps entre estar inconscient i estar borratxo.
A: I què tal et va?
C: Encara hi estic treballant, però sovint em veig obligat a former part activa de circumstancies que absorbeixen una bona part del temps que em queda.
A: Quan has assolit certa experiència en estar despert, de seguida t’adones que dormir no és mai una pèrdua de temps, però cap dels dos haviem estat mai tan desperts com ara.
C: Jo, certament, no he estat sempre aixi.
A: Abans les coses no passaven simplement perquè si..
C: Abans ignoràvem moltes coses.
A: Gaudíem d’un excés de confiança.
C: Quan més gran era l’audiencia, millor era la nostra interpretació.
A: Els nostre passos eren colossals!
C: I ara, ni tu ni jo sabem quina és la propera frase del guió.
A: Mmm… Ara no sé ben bé que anava a dir-te, m’estàs atablant una mica… Ah, si! Darrerament tan sols intento confondre’m amb l’entorn, com un camaleó.
C: Però fins i tot si tens el talent camaleònic de barrejar-te amb l’entorn, no és tan fàcil fer ho.
A: Especialment si tens deutes, aleshores tothom et busca I t’inunden amb una tempesta de correspondència que, en ultima instància, nomes parla de diners.
C: Els valors, Augustin, s’han caprigat del tot.
A: Tot està l’inrevés, de cap per vall.
C: Egoisme.
A: Incompetència.
C: Mira cap a l’audiència. S’està fent fosc.
A: I no podem pas quedar-nos sense recursos.
C: Sense esperança.
A: La corda s’està tensant. Pausa. Et toca a tu.
C: Hauríem de fer alguna cosa ben aviat.
A: Preferentment en un altre moment.
C: Em sembla que ens hem esperat massa; el passat és el passat, en tenim prohibida l’entrada.
A: Per culpa de la permanència del present.
C: Darrerament, tot i que condemnat a vagar eternament, sento que només puc restar immòbil.
A: En canvi jo sento que no em puc estar quiet en un mateix lloc.
C: Em temo que em faria sentir molt incòmode, el fet de pertànyer a qualsevol lloc indistintament.
A: Realment sembla que no tinguem masses coses en comú, tu i jo.
C: Jo encara diria més, diria que tu i jo, no tenim res en comú.
A: A tu t’agrada l’òpera.
C: A tu t’agraden les curses de fórmula 1.
A: Tu sempre vas vacances a l’estranger.
C: Tu sempre et quedes a prop de casa.
A: Sempre deu haver estat així.
C: Des de temps immemorials.
Tots dos es miren els gots buits. L’Augustin li agafa el got a Chrisostomo, va cap al moble bar, serveix dues copes generoses de gin tònic, retorna prop de l’altre i n’hi dona uns dels gots.
C: Estàs borratxo?
A: Quina hora és?
C: No n’estic segur.
A: Probablement. Fa un glop. Aquesta ginebra és excel·lent.
C: Fins i tot massa bona per nosaltres.
A: Després de tant de temps comportant-nos com uns miserables fastigos.
C: Amb tot el que mai hauríem pogut voler.
A: Raó per la qual en la teva presència mai sento la necessitat de dir ‘Et puc ajudar amb alguna cosa?’.
C: Millor, perquè si ho fessis, et diria ‘Si, beu-te el cony de ginebra d’una vegada!’.
Se sent la sirena eixordant d’una ambulància.
C: Hi ha molt de silenci, oi?
A: Mai m’ha transmès gaire pau, el silenci.
C: Personalment, el silenci és quelcom que associo més amb la saviesa que no pas amb la pau.
A: Com diria la meva mare; si no pots dir res de bo, millor no dir res.
C: Tot el silenci és la resposta adequada a qualsevol pregunta que no s’hagi realitzat.
A: Malgrat m’agradi fer riure als altres, per mi mateix m’estimo més prendre’m les coses seriosament.
C: No provo pas de fer-te riure.
A: D’això n’estic ben segur.
C: Si volgués fer riure… Suggeriria molt seriosament que estem en una comèdia.
A: De la mateixa manera podries afirmar que estem en un gran restaurant, o alguna cosa que fos més fàcilment demostrable amb estadístiques i més propera a la veritat científica. Què et semblaria una gran casa de putes? Estem en una gran, immensa casa putes.
C: La meva proposta és més divertida.
A: No estic pas rient.
C: En qualsevol cas, el riure està sobrevalorat.
A: Per una banda hi ha l’horrible distorsió de les faccions… De tota manera, a aquestes alçades se suposa que hauríem d’estar concentrats en altres qüestions.
C: Però per una vegada que ens enfrontem amb algun tipus d’esperança, no sabem què fer.
A: Ens quedem en blanc.
C: He oblidat el que anava a dir.
A: Jo també.
C: I no serveix de consol que a tothem li succeeixi el mateix.
A:Sé perfectament el que vols dir.
C: Però suportem el pes amb dignitat…
A: Al contrari; se’ns deformen els cossos a causa de la pressió a la que som sotmesos constantment.
C: Si ens reduïssin la pressió emocional, el nostre cervell es convertiria en una mena de muntanya russa i moriríem a l’instant degut a alleujament, enlloc de córrer lliurement pel Camps dels Elysis.
A: En qualsevol cas, tinc la sensació que el nostre estat és més proper al dels ànecs morts.
C: I sembla que tot plegat sigui tan personalitzat; la manera com a cada un de nosaltres se li assigna una forma de càstig individualitzada, quan en realitat és un tsunami totalment impersonal, que arrossega a tothom de la mateixa manera.
A: Els nens petits també pensen que són el centre del món.
C: Et creies que amb l’edat canviariem I podriem fer alguna cosa diferent?
A: No veig que puguem fer cap altra cosa.
C: Bé, jo no sóc dels qui fan res quan no hi ha res a fer.
A: Estem d’accord doncs; no farem res.
C: No cal que em persuadeixis; mai no m’ha agradat gens deixar les coses a mitges, per això m’estimo més no començar-les.
A: Per part meva no tinc planejat comencar a fer res massa agosarat.
C: Diria que de manera natural em arribat a una mena de temps mort.
A: Mitja part.
C: Creus que potser hauríem de canviar el final?
A: Però ni tan sols sabem a què estem jugant.
C: Només se m’acut que estem jugant a El gran joc.
A: Sherlock Holmes?
C: En realitat Arthur Conan Doyle, Holmes és el personatge de ficció de la història.
A: Coneixem el resultant del marcador?
C: Com que és impossible saber qui guanya o qui perd, o ni tan sols saber amb cap seguretat quin és l’estat del joc, crec que saber el marcador seria inútil.
A: Per fer-ho més fàcil, potser em podria posar la samarreta del Barça.
C: No sabia que la tinguessis.
A: Regal d’un amic.
C: Amic? No m’ho havies dit que tenies un amic!
A: És la samarretta antiga, d’abans d’en Guardiola.
C: Un vell amic, abandonat pel teu èxit.
A: En prejudici dels altres.
C: En qualsevol cas, guanyar no es un bon exemple per la gent; els hi dona falses expectatives. Tot i així, és un descans comprovar que no has llençat els diners en una frivolitat, i la samarreta va ser un regal d’un amic; per un segon m’he angoixat i he pensat que potser hauríem de canviar de tàctica.
A: Quina tàctica?
C: La del joc que estem jugant.
A: Però no en sabem les regles.
C: Les regles hi són per ser trencades.
A: És senzill arribar a la conclusió de que és en aquest precís moment quan hem arribat; que tot el que no hem estat capaços d’entendre fins ara, finalment té sentit el precis moment en que sabem on som perquè ja hi hem estat abans.
C: Si no hi haguéssim estat abans tindriem tot el dret d’anomenar-ho ‘deja vous’.
Se sent un xiulet. Tots dos es passegen per l’escenari sense esma. Augustin sembla a punt de plorar.
C: I si et digués que no val la pena plorar per la vida?
A: Bé, primerament et diria que la única cosa per la qual val la pena és l’art que la vida, certament, no s’ho val; després et diria que no tens ni idea del que dius.
C: Tal vegada, tal vegada… Imaginem que els dies són un infern monstruós i les nits són la buidor del no res.
A: Verlain?
C: Rimbaud.
A: No crec que ni un infern ni la buidor hi tinguin res a veure; tot i que a vegades no se si tinc el cap tot ple grills, com diuen; pero se que tinc el cor tot ple de grills.
C: Rimbaud?
A: Estelles.
C: Apropriat per algú la vida del qual he estat un desastre rere un altre.
A: Misèria i més misèria, estimat amic, simples conseqüències incommensurables. La vida està plena de sofriment, soledat i tristesa i tot plegat s’acaba massa ràpid.
C: Groucho Marx?
A: Woody Allen. Tot i que no puc recordar les paraules exactes, definitivament és, en essència, Woody Allen.
C: Mai em faria soci d’un club que m’acceptes a mi com a soci. Aquesta és del Groucho.
A: Però em sembla que era diferent.
C: Be, la memòria juga males passades.
A: I el temps encara més.
C: En el temps no s’hi pot confiar mai.
A: Quan de temps és tretze anys exactament?
C: Depèn de si es gaudeix o no. He sentit a dir que pot arribar a ser tant com mil anys.
A: Realment un s’ho hauria d’estar passant d’allò més bé per tal duressin tan de temps.
C: Sembles un autèntic expert en la matèria.
A: Només perquè tinc molt de temps lliure a les meves mans.
C: Tot i la teva actitud de menyspreu envers la teva pròpia experiència i conneixement, tinc el pressentiment que saps de que parles; així tu quan temps creus tu que són tretze anys?
A: Més o menys tant com un periode de mil anys, sempre i quan passin volant.
C: Sabia que hi havia una raó per la qual seguir parlant amb tu!
A: Totalment d’acord és insuperable.
C: A la meva edat, la vida sembla que sigui només pels nens i els adolescents; quan arribes als trenta, t’adornes que l’experienca és totalment defectuosa, la vida es malgasta amb els joves.
A: Literalment.
C: Una paraula que em fa venir basques quan la sento, però en aquest cas considero que n’has fet un us totalment adequat.
A: Com a mínim. La segona meitat de la vida sembla que passi molt més ràpid que no pas la primera.
C: Efectivament, però alhora s’aconsegueix que tinguem la sensació que no s’acabi mai.
A: I doncs, què hem de fer ara?
C: Podríem fer un bon us de la iniciativa.
A: D’acord, però pensa que mai m’hi he acabat de sentir còmode fent-me el valent.
C: Tens dret al fracàs.
A: Tothom té el dret a cometre un error final.
C: Pot ser que no siguem capaços d’alterar quelcom que se’ns ha infligit; tot i així, sempre podem aturar d’una vegada per totes el càstig que se’ns ha imposat.
A: És precisament la raó per la qual hi ha el senyal just a meitat de cami, i des d’aquest punt precís, és tot de baixada fins al final!
C: Has de pujar al carro i deixar-te portar; l’entusiasme per enfilar muntanyes és un esport de joves. Cada un dels nostres dies, fins i tot quan passegem, és un altre maleït dia que s’ha de superar.
A: Un dia inacabable.
C: És important tenir una certa rutina de la desesperació si no vols patir terriblement.
A: Vaig a caminar sovint.
C: Jo sempre agafo el cami més llarg.
A: Així, com estàs avui?
C: Nerviós, com un flam.
A: Amb nàusees? Mal de panxa? Ganes de treure?
C: Si. Res de l’altre món. No se’m nota a la cara, oi?
A: Ningú ho diria.
C: Millor. No voldria que la gent s’endugués una mala impressió.
A: Ningú no hauria de poder veure la teva veritable identitat sota cap circumstància.
C: Sota cap circumstància.
A: A aquestas alçades seria una equivocació provar d’acostar-se a la veritat.
C: Quin perill!
A: La majoria de gent no ho poden suportar.
C: Podríem provar una cosa nova.
A: Però que hi ha res de nou?
C: Segurament a hores d’ara ja ho sabriem si haguéssim trobat res de nou.
A: No hi ha dubte que el que hem experimentat recentment eren antigues veritats desterrades a l’oblit.
C: La majoria de descobriments són coses que hem tingut davant dels nassos durant dècades; qualsevol aparença d’originalitat acostuma a ser el descobriment de quelcom que sempre hi ha set, però que es va enterrar sota milers de tones de sorra.
A: Gràcies a Déu està ben amagat pels que vinguin després.
C: Un descobriment inesperat es confon sovint amb un nou territori inexplorat.
A: Un parell de minuts de reflexió haurien de ser suficient per veure l’error, pero dos minuts es molt de temps, i la reflexio una feina molt dura.
Se sent algú practicant amb una trompeta.
C: No hi ha res que es comparteixi veritablement amb ningú
A: Fins i tot l’experiència compartida és dificilment compartida, ja que les memòries són molt diferents quan es tracta de recordar el mateix.
La trompeta son mes fort.
C: I tu jo som cul I merda.
A: Totalment d’acord.
C: I alhora estem tan allunyats l’un de l’altre com les estrelles del cel, que estan tan lluny les unes de les altres com si fossin tres papallones escampades per Europa.
La trompeta s’autura. Pausa.
A: No m’han agradat mai les papallones. Pausa.
C: Així què és el que et dona més plaer?
A: Els matins de dissabte; portar les ulleres de sol posades quan fa sol a l’hivern; la Girocleta; l’olor del cafè acabat de fer…
C: Et fan sentir viu i feliç.
A: No en hem un gra massa però. Tot això són plaers passius; si es tracta de plaers actius, no n’estic tan segur.
C: Què me’n dius del sexe?
A: Passo més temps estudiant anglès que practicant el sexe, i t’asseguro que no posaria l’anglès al centre de la meva existència.
C: No ets gaire feliç, oi?
A: No, però això no em fa infeliç. No necessitar la felicitat és una mica com ser impotent; un cop deslliurats de pes de la urgència, és com si ens haguessin desencadenat del manicomi.
C: Anar al darrere del gas hilarant només pot portar a la insatisfacció.
A: I la insatisfacció total és quelcom que puc aconseguir perfectament sense cap esforç extra.
Chrisostomo agafa els gots, els omple de nou i n’hi dona un a Augustin.
C: El problema d’això, aixeca el got, és que funciona. És perfecte per fer aturar els pensaments, o més concretament, per fer aturar els pensament equivocats, que són gairebé tots els tipus de pensaments que conec, els tipus de pensament que la majoria de gent prefereixen evitar pensar.
A: De ben segur que bec molt més del que ho acostumava a fer abans; i ben mirat, és probable que sigui degut a que he deixat de pensar, totalment.
C: Sempre he admirat la teva determinació i força de voluntat, Augustin. En canvi, jo trobo que els pensaments s’escolen dins el cap en la moment menys esperat; de la mateixa manera es dona per fet que haig d’estar d’acord, sense donar-hi més voltes, amb qualsevol generalitació estúpida que ignora els principis més bàsics de la realitat, fent trontollar les bases del sentit comú. Admetem que és com la fe religiosa, la qual només convé a un nombre reduït de creients, perquè si realment creus en Déu, no ets ni més ni menys que un fanàtic.
A: La fe cega en Déu s’hauria de considerar una malaltia greu.
C: Els qui la pateixen solen ser amics intims del Gran Somriure Còsmic.
A: Sense anar més lluny mira’t Artur Mas, per exemple; per favor!
C: La majoria de gent ho saben de manera instintiva; la qual cosa retorna a la beguda. Xin xin. Beuen.
A: Ah!
C: Jo encara diria més: Ah!
A: És clar que has ser conscient de que el que estàs bevent és alcohol, qualsevol sospita d’estar bevent suc de mango I automaticament se’n perd l’efecte.
C: Sempre tinc un peixet daurat a prop per estar ben segur de que el que bec no és res més que alcohol.
A: Un peixet daurat?
C: En efecte. Un peixet daurat submergit en un 3.1% d’alcohol, perdràels reflexos i es capgirarà panxa enlaire en un espai de temps d’entre sis i vuit minuts.
A: Em sembla que és el millor test més efectiu que he sentit mai.
C: L’únic efecte que no puc suportar, és l’efecte placebo.
A: És millor ser conscient de l’estat exacte en el que et trobes.
C: Malgrat que, a qui estigui mirant de sortir del forat on ell mateix s’ha ficat, ser-ne conscient no li serveixi de res.
A: El millor és arravatar-li la pala d’enterrador de les mans quan abans millor.
C: Si tan sols pogués admetre no haver vist mai una pala, i que els nostres cercles socials no han coincidit mai…
A: Les taques que llueixes als pantalons evidencien una altra història. Pausa. Aixi creus que els dies són un infern monstruós?
C: Ne veig que puguin ser una altra cosa.
A: Ja sé que abans he anat molt ràpid a menyspear la teva idea, però la mitja horeta que fa que estem junts, m’ha fet canviar d’opinió.
C: La gent passa molt de temps pensant que les coses van bé només perquè no són terribles; però la qüestio és, quan les coses comencen a anar malament, aleshores què?
A: Pel que fa a mi, considero cada desgràcia com una nova oportunitat, com una nova oportunitat cap a una nova situació desgraciada.
C: Però tu hi tens la ma trencada en anar d’una decepció a una altra sense perdre l’entusiasme.
A: Mai sé on sóc, amunt, avall…
C: Inert.
A: Volant en cercles…
C: Desafiant la llei de la gravetat.
A: Tot el que voldria que fos estable deixa de ser-ho davant dels meus ulls. Tot plegat és un interminable Big bang. Sóc plenament conscient que m’haig d’adaptar als canvis constants, però em sento com es estigués clavat a terra.
C: Veritablement, tenint en compte la feina que se’ns ha encomant fer, estem molt mal dissenyats. Pausa.
A: Quin és el sentit de tot plegat?
C: Em sembla que fas la pregunta equivocada.
A: I quina seria la correcta?
C: No ho sé.
A: Però quin és el sentit do tot plegat?
C: Ni idea.
A: Algun consell?
C: L’únic consell útil que puc oferir-te és que treballis amb els morts, ells no contesten mai.
A: T’importa si prenc notes? Si no ho escric el més provable és que ho oblidi. En un tros de paper escriu el que Chrisistomo ha dit.
A: Els morts…
C: …no contesten mai. Pausa.
A: Així creus que la cosa s’allargà per sempre més?
C: No només ho sembla.
A: Provo de no donar-hi gaires voltes.
C: I ho aconsegueixes?
A: De tan en tan, però no sempre.
Se sent el soroll eixordador d’una moto.
A: Encara penses que hem fet tard?
C: Per superar la dat limit?
A: Més o menys.
C: Es fa dificil de dir.
A: Vols dir que a la llarga tots som morts.
C: Més o menys. La mort i la memòria comparteixen una cosa sorprenent, ambdues et fan ser a tot arreu i enlloc alhora.
A: Per una vegada guanyem! Pausa.
C: De vegades, i depenent de l’humor amb que em trobi, penso que sóc mort; però de cop i volta, apareix alguna cosa lligada a la vida; la factura de la llum, per exemple, i me n’adono que no pot anar bé de cap manera.
A: Els petits jocs mentals que ens fan possible el dia a dia.
C: Amb penes i treballs.
A: Tan se val el nombre de jocs que ens inventem, i la seva dificultat, no semblen arribar mai al nivell exigit.
C: La nota de tall per oblidar és molt alta. Unes quantes cities ocurrents I aforismes no acaben de ser suficients per travessar una armadura d’aquesta envergadura. Posa els dits index a una distància d’uns 25 cm.
A: Tu amb les ocurrències i els aforismes hi tens la ma trencada.
C: I tot el que pugui dir, em rebota automàticament a la cara.
A: Així, no avances gaire?
C: Sense comentaris.
A: Només preguntava; no em voldria deixar sorprendre per una onada d’activitat inesperada.
C: A mi ja no em sorprèn res.
A: Només informa’m de les darreres novetats.
C: Què tal si et dic que en realitat, res té importància.
A: I cap de nosaltres té, en absolut, cap importància.
C: Donades les circumstàncies, hauriem de provar de divertir-nos, si més no.
A: Molt sovint em proposo de divertir-me, i tan bon punt em començo a enlairar, tinc la sensació que estic en vol de llarga distància viatjant cap a algun lloc on no vull anar.
C: En un vol de llarga distància és fàcil arribar fins al limits de la personalitat; s’aconsegueix fàcilment amb qualsevol vol que duri més de dues hores.
A: Arriba aquell moment on encara queda força cami per recórrer i comences a pensar que el dipòsit és buit…
C: …i t’has explicat totes les bromes a tu mateix.
A: I no hi ha res més a fer que esperar a ser transportat a terra altre cop.
C: Volar per damunt de l’alçada del Mont Olimp, no fa més que remarcar com de malament estan les coses a nivell de terra.
A: Fa temps que varem deixar de tenir qualsevol idea que valgués la pena.
C: Quan tot just acabàvem de començar.
A: Ennui, fin de siecle, weltschmerz, anomena-ho com vulguis.
C: Ensopiment.
A: Ensopiment, ho hauréde recordar; això és tot?
C: Què més vols?
A: Una bona merda, tot plegat!
C: Suposo que sempre ens quedaràel consol del plaer sensorial.
A: Oh! I tant! He gaudit, de vegades fins i tot durant trenta segons ben bons, de les meravelloses vistes de muntanyes a l’horitzó.
C: Bé em sembla que ja estem a punt. S’aixeca de la cadira.
A: A punt per a què?
C: Pel que ve a continuació.
A: Sempre m’he mirat l’esdevenidor com so fos la meva especialitat; no n’estava del tot segur fins aquest moment, però ara que som aquí sense saber ni de bon tros què pot succeir, em sento tan qualificat com el que més; fins m’atreviria a dir que sóc la persona adequada per enfrontar la situació.
C: Quina situació?
A: Aquesta situació!
C: Això no n’és cap de situació. Una situacio la podria reconèixer fàcilment; això m’és totalment desconegut.
A: Ara estàs menyspreant l’autoestima que m’he hagut de guanyar a pols. Sempre acaba passant el mateix, tan bon punt començo a tenir el domini de la situació, quelcom inesperat ho fa trontollar tot.
C: A vegades el més preocupant és allò totalment predictible.
A: I començo a sentir-me’en responsable.
C: Una afirmació ridicula.
A: Perquè no sóc ningú
C: Però ningù molt important.
A: En canvi tu tens força renom, fins I tot diria que ets famós.
C: Només en cercles molt reduïts; sóc com un taxidermista recongut internacionalment.
A: Recongut, no gens menys, malgrat no tinguis cap importància.
C: Pero no ser ningú implica certa integritat; ser un triomfador ric I famós, en canvi, està força desprestigiat.
A: No és normal.
C: Implica cert grau de malaltia mental.
A: No té res d’especial I sovint és simplement perillós.
C: Amb tot ser especial és un ideal bastant devaluat.
A: I els ideals són totalment inútils quan s’acosta l’hora de la veritat.
C: Tots els períodes de vint-i-quatre hores que se succeeixen l’un darrere l’altre, malaguanyats.
A: No hi ha una millor manera de dir-ho.
C: No en un espectacle familiar com aquest.
A: És en aquests moments quan un s’assabenta de com és en realitat.
C: I immediament comença a enterrar tota l’evidència.
A: Aquí, però, la terra és poc profunda.
C: Precisament per això la majoria es limita a fer-se una raspallada i seguir com si res abans que començar a cavar.
A: Ni l’enterrament ni la fugida serveixen de res.
C: No hi ha defensa possible.
A: Ens dediquem a recitar mantres mentre provem d’oblidar.
C: Oblidar què?
A: Ho he oblidat.
C: Fins el moment que arriba…
A: …quan menys ho esperes.
C: I ara el moment ha arribat.
A: Què vols dir, ara mateix?
C: Ara mateix, mentre parlàvem.
A: Voldria que m’haguessis avisat abans. Pausa. El moment de què?
C: El moment de continuar.
A: Cap a on?
C: És dificil de dir, és massa aviat encara.
A: Bé, com que tu ets el qui sembles tenir ganes de prendre la iniciativa, crec que hauries de ser tu qui fes el primer pas.
C: Bé prou que saps que això no funciona així.
A: Doncs ho farem a cara o creu.
C: Amb l’atzar sempre hi estic d’acord.
A: Ho hem d’acceptar; en món irracional, el pur atzar és la única cosa que sembla estar regida de certa lògica.
C: No ens deixem res.
A Crec que no.
Llancem una moneda a l’aire.
C: Cara.
A: Dons cara.
Pausa.
C: Tu comences.
A: No, després de tu.
C: No després de tu.
A: No després de tu.
C: No després de tu.
Etc.
Segueixen mentre baixa el teló, o paren en sec després del quart ‘No després de tu.’ O es pot allargar per sempre més. Amen.
TELÓ
LA SEGONA PART
d’Ian Duckworth
Personatges: Agustín i Crisostomo.
A l’escenari tan sols hi ha dues cadires i una càmera fotogràfica.
A: L’espai més provocatiu on encendre un cigarret és dalt d’un escenari.
C: O encara millor, a la televisió.
A: I no ens oblidéssim del cinema.
C: Només fumo si sóc en un d’aquests llocs.
A: No gaire sovint, doncs.
C: Gairebé mai.
A: Però amb el descens del consum de tabac, la població en general, és més saludable.
C: La gent viu molt més temps.
A: Això sembla, sí.
C: Les zones de no fumadors simplement volen dir menys ocasions per parlar els uns amb els altres.
A: La qual cosa només pot portar a l’encara més profunda erosió de la ja fràgil percepció que la majoria de gent té del que podríem, de manera jocosa, anomenar realitat.
C: La flama d’un llumí o d’un encenedor és quelcom que no pot ser imitat en el teatre. Mantenir el just sentit d’irrealitat pretenent encendre un cigarret s’hauria d’evitar.
A: És com si volguéssim fer una escultura de marbre d’un cotxe.
Tots dos s’encenen els cigarrets.
A: Aaaaaaaaaah…
C: Jo encara diria més: Aaaaaaaaaaaaaah! Com en els vells temps.
A: Quan desitjàvem ser morts.
C: I a banda de desitjar ser morts, no oblidis com vàrem travessar molts moments terribles.
A: Odiosos.
C: Però sempre hi havia el consol de saber que, ben aviat, tot s’acabaria de manera ineludible.
A: Tot i que aleshores encara desconeixíem com de llarg i esgotador tot el procés acabaria sent.
C: Requereix un cert temps veure la teva pròpia vida projectada davant dels ulls.
A: No crec que la meva vida hagi sigut mai projectada davant dels meus ulls.
C: El que et dic, requereix cert temps…
A: I esforç!
C: Però el sentiment de fffiiiiuuuu -Què ha sigut això!?- la teva vida, tinc una altra oportunitat? No. Això és quelcom que sovint podem rebobinar i tornar a veure en càmera lenta.
A: Com m’agradaria no ser jo mateix… I que quedi clar que no vull dir ser algú altre, eh, en cas que alguna ànima caritativa s’emporti la impressió equivocada.
C: Em sembla molt que de cap manera no podria suportar un canvi de personalitat, aquesta que tinc, ja és prou dolenta!
A: És precisament en moments com aquests, de dubtes i crisi, quan la privacitat de casa teva esdevé veritablement útil;un lloc on, mentre piques alguna cosa per menjar i amb meticulosa consideració, pots auto-convença’t de que no hi hauria res a fer, encara que així ho haguessis volgut.
C: Quan es tracta de trobar solucions positives i creatives pel que fa a nosaltres mateixos, em falta imaginació.
A: Fins i tot les capacitats imaginatives de les millors persones, tan sols perduren uns segons i amb prou feines acompleixen alguna cosa amb el poc temps de que disposen.
C: Amb aquesta quantitat de temps una persona raonable prova de trobar una alternativa… Un altre plat del menú… Qualsevol cosa serà millor que el present que tens davant dels nassos.
A: De vegades penso que hauria sigut meravellós ser normal…
C: Però no va poder ser.
A: Malgrat que em sembla engrescador comprovar com la gent poden engegar a la merda l’ara, un cop comproven que no assoleixen les seves expectatives.
C: Aquests són els meus.
A: I amb tot, aquests mateixos individus esperen sincerament que en els minuts que seguiran hi haurà algun tipus de millora en allò que fins aleshores els havia deixat absolutament decebuts.
C: Mai aprenem res: Reconec que et dec semblar insensible davant la condició humana en general… Si us plau, no em mal interpretis, sóc insensible davant la condició humana en general! Pausa.
A: Seria de suposar que l’electorat entén que allò que repetidament se li ha dit que estava sota control, en realitat, no ho està. Tot molt predictible.
C: La monotonia pren formes molt diverses.
A: Una albada esplèndida…
C: El lloguer mensual.
A: El mateix resultat amb un alarmant signe negatiu al final.
C: Sense escapatòria possible, qualsevol alternativa resulta inversemblant.
A: I qui, amb dos dits de front, anhela la veritat!? Pausa.
C: No sembles el mateix de sempre!
A: És l’estrès.
C: …i l’esforç.
A: Els sospitosos habituals.
C: Però seria molt pitjor si fóssim en un altre lloc.
A: Molt pitjor, però això no elimina l’estrès; sempre hi ha alguna cosa, tan se val on siguis.
C: Amb l’estrès, la més petita insignificança, acaba prenent tot el protagonisme.
A: L’estrès aspira a la condició de constant. A l’ansietat li agrada el corrent continu.
C: Mentre esperem a ser deportats al Gulag.
A: O ens arriba la notícia de que allò que tant esperàvem arriba tard.
C: O ha posposat.
A: Retardat, posposat, to va a petar allà mateix; si no arriba, tan se val.
C: Finalment, qualsevol eventualitat resulta tenir, si fa no fa, el mateix resultat; és millor no esperar-se’n massa.
A: Jo sempre espero el pitjor així, quan arriba, no em sento decebut.
C: No em ve al cap cap argument prou convincent contra la teva manera de veure-ho.
A: Tal vegada, si disposéssim de més temps per reflexionar…
C: El luxe del pensament profund.
A: Però amb el pensament profund, penso ràpid, i ja en tinc prou d’això.
C: Mai se sap quins temors buits acabaran apareixent.
A: I jo, amb la més mínima cosa, m’esglaio.
C: De veritat? Amb la més mínima cosa t’esglaies?
A: I tant! Haig d’evitar qualsevol ensurt de totes totes!
C: No pots fer cap altra cosa.
A: Tot i així, segueixo fent equilibris a la corda fluixa.
C: És una línia molt fina…
A: No m’ho havia imaginat mai com una línia fina…
C: Podria anar cap a una banda, o cap a l’altra.
A: Camino entre dos mons?
C: Transició sense substància.
A: La impossibilitat de materialitzar-se, com si volguessis patinar sobre una pista de gel massa prim.
C: No sabia que parlàvem d’un esport d’hivern.
A: No sóc gaire competitiu, però no em fa res arriscar-me en societat.
C: Ets la persona més sociable que conec.
A: Tot i que mai he cantat o fet comèdia en públic.
C: Ni has fet equilibris amb xancles.
A: O m’he mig embriagat, si anem a dir…
C: És millor deixar aquestes activitats als que si dediquen professionalment.
A: A aquells qui tenen ambicions serioses. Pausa.
C: Tens algun pla de futur?
A: Morir. Crec que puc aconseguir fer-ho.
C: Alguna cosa menys dràstica?
A: Vols dir amb un final més obert?
C: Si fa no fa.
A: No se m’acut res.
C: Saps que mai t’havia sentit dir res de tan específic?
A: És el meu nou enfocament.
C: N’hi havia un de vell, d’enfocament?
A: Bé, en realitat, no; una manera més… Primigènia.
C: Un prototipus.
A: Pensaments primaris.
C: Provats i testats amb el túnel d’aire.
A: Fins que s’ho endugué el vent.
C: Suposo que fins i tot en les condicions més artificialment controlades hi pot haver turbulències.
A: La pluja que ens cau al damunt cada dia, no és el que sembla; probablement l’aboqui un estudiant d’efectes especials.
C: Jo m’estimo més seguir el corrent, tot és molt més senzill quan fa baixada.
A: Caminar contra el vent constantment, requereix molt d’esforç.
C: Tot i que trobo més inquietant observar un mim caminar contra el vent per tu.
A: I amb tot, la gent continua ficant-se de ple al mig de la tempesta.
C: Sí. És una sensació que conec prou bé.
A: Suposo que t’hi acabes acostumant.
C: Com si escalessis l’Eiger amb unes sabates de taló alt.
A: Hi ha qui li agrada.
C: Qui li agrada què?
A: Portar sabates de taló alt. Pausa.
C: Però vaja, qui so podia haver imaginat, oi? Aquí, tots dos…
A: Propietaris de tot el que examinem.
C: Jo llogo tot el que examino.
A: Les possessions són com bufes de cobdícia.
C: Després de tot, la propietat és, en definitiva, robatori.
A: De quina altra manera podríem tenir una cleptocràcia d’èlit, si no?
C: De cap altra, certament.
A: No te la pots endur.
C: Ja te la regalo…
A: Convé anar lleuger d’equipatge.
C: L’únic consell que m’atreveixo a oferir a qui el vulgui, és que es pugui ficar tota la vida en un parell de maletes i estar a punt per tocar el dos.
A: Trobo que un parell de lingots d’or de quilo serien perfectes, en la majoria de casos, una cosa fàcil d’encabir en una bossa de mà. I adéu!
C: M’agrada ser a prop d’una estació; travesses el llindar de casa, l’estació a quatre passes, compres el bitllet en metàl·lic, puges al tren, i desapareixes sense deixar cap rastre electrònic.
A: Quina gran felicitat quan ets de viatge cap a algun lloc on ningú pot imaginar-te.
C: No hi ha res que superi la sensació de ser en una habitació d’hotel individual sota un nom fals. Un lloc on finalment pots ser aquell qui vols ser. Un lloc on, fins i tot, si te’n venen ganes, pots ser una mica com havies estat abans.
A: És com trobar-se un bitllet de cinc-cents euros que havies oblidat que tenies amagat, precisament quan el necessites.
C: Un bitllet de cinquanta no s’adequa a les circumstàncies, perquè tan sols donaria un lleuger respir, no té instint de corredor de fons.
A: Els bitllets de cinquanta són un aleshores més que no pas un ara.
C: Plens de nostàlgia.
A: La manera exacta com la llum del sol entrava a l’habitació el dia tres de juliol de l’any passat a les quatre de la tarda…
C: Ni més ni menys. Pausa.
A: És impossible.
C: Sincerament, així ho espero. Vaig odiar el tres de juliol de l’any passat a les quatre de la tarda.
A: Desitjant ser algú altre en una altra banda.
C: Buscant dreceres que ens portin enlloc d’una manera més ràpida.
A: Per carreteres i camins que no apareixen al mapa i es perden en el no res.
C: Molt sovint dono voltes, confós.
A: Mentre tothom pretén saber exactament allà on va.
C: Com si seguissin un llibre d’instruccions.
A: Amb les instruccions mai m’hi aclareixo.
C: Només s’han de consultar com a últim recurs.
A: Collar el cargol A amb la femella B…
C: Generalment escrits en coreà…
A: El coreà té una grafia meravellosament concisa, que no estaria gens fora de lloc en un episodi de la sèrie Dr. Who, com a exemple d’escriptura alienígena.
C: I la traducció a l’anglès, o fins i tot al castellà, en una pàgina diferent a la que estàs llegint en aquell moment.
A: Els senyals de trànsit a Seül, a part d’en coreà, també estan en anglès.
C: La qual cosa és d’agrair.
A: Sempre i quan sàpigues on vas.
C: Fet que ens retorna novament al punt de confusió sans i estalvis. Pausa.
A: Alguns més confosos que altres.
C: Parla per tu.
A: Preferiria no fer-ho, ja que pràcticament tot el que dic, és poc original i fàcilment manipulat per la premsa.
C: Però si tu mai no llegeixes el diari!
A: Però els diaris hi són, amic meu, volant en cercles per damunt dels caps dels pocs lectors agonitzants que queden. Pausa.
C: Pel que fa a mi sóc més aviat un potser, o un tal vegada, o un qui sap? tipus d’individu.
A: I trobo que és fàcil perdre el sentit del que seria preferible.
C: He sentit dir que algunes persones es fan comptables per aquesta raó.
A: Però no controladors aeris.
C: Els nens a l’escola mai trien ser cap de les dues coses.
A: Un cop el sistema educatiu ha anul·lat la sensibilitat i el sentit de l’humor d’un nen, no hi ha res que l’aturi per arribar a dalt de tot.
C: Sense deixar cap marca visible.
A: Malgrat que cal recordar que l’èxit no comporta la felicitat.
C: No, comporta més diners al banc.
A: Si no depengués dels diners, què faries?
C: Si no depengués dels diners, em posaria a estudiar anglès i escriuria.
A: Però això ja ho fas!
C: Perquè els diners no són un obstacle.
A: Excepte els diners que et vaig deixar.
C: I gràcies per no dir la quantitat exacte, tot un detall.
A: Sempre i quan t’ho gastis amb futileses, no m’importa.
C: Menyspreo amb vehemència tot el que faci pudor d’inversió.
A: Misèria a llarg termini per les masses.
C: Simplement provo de viure de la manera a la qual m’he acostumat, la qual cosa deixa poc espai per a gairebé res més; de fet, no em deixa espai per res més.
A: Mai m’ha agradat la idea de fer res que es pugui considerar útil; sempre tinc la sensació que m’estan explotant.
C: Útil per què, per qui, per que se n’aprofitin quants?
A: No hi veig res de dolent en deixar que res no passi.
C: Perquè aleshores tot és possible.
A: Exacte.
C: El contrari de tenir l’agenda plena.
A: Una taula plena de papers.
C: Eliminant qualsevol possibilitat.
A: Per tal que els trens circulin a l’hora.
C: Un cop es comencen a complir ordres, només hi ha un pas fins a acabar apareixent davant del Tribunal de justícia de la Haia.
A: Fixat en el Toni Blair, per exemple.
C: Sisplau… Pausa.
A: Mai m’hi he sentit còmode com assalariat, comprat i pagat com un polític.
C: Prefereixo estar sense feina.
A: No hi ha necessitat d’estar sense feina.
C: Tot i que vull fer palès que no estic a l’atur.
A: No estàs a l’atur.
C: Perquè no sóc aturable. Hi ha una diferència.
A: Sempre he cregut que no hi ha res com tenir un salari regular per fer-te sentir que estàs perdent el temps.
C: Sempre m’he n’he mostrat dubtós.
A: Assegui’s, senyor Dubtós.
C: (Riu) Els vells són els millors.
A: Tampoc és que vulgui afegir-me a la cua dels records.
C: Seria insuportable haver de tornar a viure-ho tot de vell nou.
A: A qui li seria possible acceptar sense recança tot el que ha fet anteriorment si hagués de viure-ho tot exactament de la mateixa manera?
C: Si fos conscient de que el que m’estigués passant ja havia passat exactament de la mateixa manera anteriorment, crec que continuaria necessitant la meva dosi secreta de barbitúrics per poder seguir endavant en els moments més difícils.
A: Però segons el sistema que acabem de mencionar, si decidissis posar-hi un punt i final, ho hauries de reviure tot altra vegada, però a més velocitat.
C: No hi vull pensar.
A: És pura diversió, tenint en compte que no tenim ni idea del tema.
C: És desconcertant, però, pensar en la més petita possibilitat que potser ho haguem de tornar a reviure tot de la mateixa manera.
A: Suposo que depèn del que et vingui al cap què no fer de la mateixa manera.
C: No sembla gaire lògic.
A: Precisament perquè no ho és.
C: Imagino que seria un error esperar trobar alguna cosa semblant en un món il·lògic.
A: No seria lògic.
C: Nietzche?
A: Armando Lannucci.
C: Estic segur que Nietzche va dir alguna cosa semblant.
A: Va dir la majoria de coses.
C: Tot el que pot ser dit en un llibre.
A: Tot el que no pot ser dit en un llibre.
C: Una ambició tan gran ha d’haver sigut molt cansada.
A: Esgotadora.
C: No és d’estranyar que les persones es conformin amb el que ja saben.
A: Precisament el que faig jo.
C: Una rutina familiar.
A: Amb molt poca diversió.
C: Et proporciona un centre on gravitar.
A: Sense haver de donar explicacions. Pausa.
C: És bo recuperar certa estabilitat.
A: Els vells hàbits.
C: Amb una disciplina diària, es té molta més llibertat.
A: Sense restriccions auto imposades és fàcil creure que et trobes en una gran presó amb règim obert.
C: És que vols anar a cap lloc en particular?
A: En realitat, no.
C: Sempre és millor no prendre decisions a la babalà.
A: Sense tenir tota la informació a l’abast.
C: No hi ha res pitjor que un error casual.
A: No se m’acut res que detesti més que cometre un error estúpid.
C: Amb tants com n’hi ha per escollir, es fa difícil decidir.
A: Si t’hi llences sense pensar, és fàcil acabar cagant-la.
C: I, a nosaltres, no ens agrada pensar.
A: A no ser que sigui absolutament necessari.
C: A aquestes alçades, desitjaria haver-ne fet menys de cagades, però la meva actitud excessivament circumspecte m’ha fet excessivament prudent. Hauria d’haver estat més valent a l’hora de prendre decisions incorrectes, n’hauria sortit molt més satisfet amb les conseqüències desastroses que han provocat.
A: I ara és massa tard. Ja fa temps que hem superat el punt en que no hauríem pogut canviar res encara que haguéssim volgut.
C: Però continuem buscant respostes.
A: Hi ha qui diu que no n’hi ha.
C: De què?
A: De respostes.
C: Jo mateix n’he trobat un fotimer, de respostes.
A: Abans d’esmorzar?
C: Abans d’esmorzar esdevenen especialment convincents.
A: I amb capacitat per adaptar-se a les circumstàncies.
C: No com la veritat.
A: La qual és molt restrictiva.
C: I per tant no val la pena l’esforç.
A: La veritat és una diana en la qual, rarament, aconsegueixo ni tan sols acostar-hi el dard.
C: La perifèria és, sovint, molt més important que el centre de la qüestió.
A: En el nostre cas, tenir més punteria, tampoc canviaria gaire les coses.
C: Les nostres aspiracions estan molt per sobre de les nostres possibilitats.
A: Ni tan sols ens ho podem arribar a plantejar.
C: Totes les nostres esperances estan escampades pel terra de la cuina com si fossin les peces d’un motor de moto desmuntat.
A: I les peces imprescindibles per tal que la moto torni a funcionar, són precisament les que no tenim.
C: L’interior d’una moto pot ser molt blanc i negre.
A: I tot al voltant és gris.
C: No és pas així com funciona una línia ferroviària. Pausa.
A: Si no tens ni un duro, tens més possibilitats d’obtenir el que vols en un casino que no pas en una cort de justícia.
C: Quan gira la ruleta, un sap exactament quines són les probabilitats en contra seu.
A: La resta, un joc d’endevinalles.
C: Sense pistes.
A: Ni tan sols un detectiu decent a la vista.
C: I no s’acaba, mai.
A: Generació rere generació…
C: Sense horitzó.
A: La corda per on caminem es va fent més estreta.
C: Puc sentir la maroma clavant-se’m a la planta dels peus.
A: No miris a baix! Segueix fent equilibris; ara un peu, ara l’altre…
C: Recordes abans, quan has dit que potser hauríem de tornar a començar?
A: Això he dit?
C: Potser parlava en veu alta.
A: Fent totes les veus.
C: En totes les posicions.
A: No dic pas que no ho hagi dit, potser ho he fet. De vegades dic coses així, però com que mai escolto el que dic perquè ja ho he sentit abans, no puc fer altre que creure’t i acceptar que he dit el que dius que he dit.
C: En qualsevol cas, has ficat el dit a la llaga. Pausa.
A: Ja me’n recordo! M’estaves escoltant!
C: Sí, però només per saber quan arribaria el meu torn de paraula.
A: Estaves sota pressió.
C: He comès un error.
A: Te n’has sortit prou bé.
C: És important recordar que no hi ha defensa possible; tan bon punt reconeixes que no hi ha defensa, no hi ha cap necessitat d’estar a la defensiva.
A: Assumeix que l’enemic sap quin serà el teu pròxim moviment i assegura’t que tens el sabre a punt.
C: Amb la fulla ben esmolada.
A: Alçat damunt la teva barca de merda.
C: Al crepuscle, el bosc on som tancant-se damunt nostre…
A: Quin bosc? Ningú m’ha dit res d’un bosc. Jo encara sóc al mar!
C: Vull dir un bosc metafòric, el bosc que tots tenim al fons dels nostres cors.
A: S’està fent fosc, ja?
C: No m’ho sembla.
A: Millor. No m’agraden els boscos. Entenc que els vulguem talar tots.. Sempre m’anima la pèrdua de bosc anual a l’Amazones, on cada any es talen una quantitat de boscos equivalent a la mida del País de Gales.
C: Però mai és el País de Gales.
A: Tot i que he viatjat per Àsia i Àfrica, i molt extensament per Sydenham i Crystal Palace, mai he estat a Gales.
C: Sempre i quan pugui anar a esquiar al matí, i prendre el sol a la platja a la tarda, no m’importa on sigui.
A: I on ets?
C: A Girona, no?
A: Però d’on ets, originàriament?
C: De Halifax.
A: Ningú ho diria.
C: No hi vaig mai.
A: Per què?
C: No tinc cap raó per fer-ho.
A: Però no et desagrada?
C: Si mai tornés a la Gran Bretanya, Halifax seria el lloc on els meus peus em portarien; però no hi vaig mai.
A: I per què no hi tornes mai?
C: Tinc la forma equivocada. Té la forma equivocada. Alguna cosa no encaixa.
A: La vida té moltes formes diferents i aquesta és la forma que té per mi.
C: Una vegada més, hem d’agafar el camí més llarg.
A: On sempre es troben un munt de rocs que s’han d’empènyer cap a munt.
C: Quan no tens res de superflu en que ocupar la teva ment, et comences a preguntar pel sentit de tot plegat.
A: Afortunadament, no ets una d’aquelles persones que necessiten estar motivades.
C: O bé ho faig, o no ho faig. No fer-ho, és la meva opció preferida.
A: La motivació ja és prou dolenta en si mateixa, però els resultats, sense tenir en compte el significat, poden ser terribles.
C: Se’m castiga per no haver fet res.
A: Fins i tot un innocent ha de suportar haver de patir el càstig emocional.
C: Qui dia passa, any empeny.
A: Però els jocs mentals que hem d’utilitzar per poder sobreviure cada un d’aquests dies els converteixen en una mena de non-sequitur.
C: Davant els mateixos problemes, trobem que la solució d’ahir, no funciona el dia d’avui.
A: La majoria de gent prefereixen tenir diners al banc que no pas ètica en els seus caps.
C: Exceptuant les finances, els diners em resulten inútils.
A: Així i tot, la gent presumeixen de ser rics i tenir èxit.
C: Els estereotips mai m’han acabat de convèncer.
A: M’alegra veure que prediques amb l’exemple.
C: Tot el que faig, ho faig per caritat.
A: A mi també m’agrada donar suport a les causes mundials.
C: I a quines causes dones suport, enguany?
A: A cap ni una!
C: Una posició de principis que resulta no tenir-ne cap!
A: La meva integritat en aquests assumptes ha sigut sovint admirada.
C: Però no creus que la indiferència absoluta és una cosa, i no tenir ni idea del que parles, n’és una altra?
A: Puc fer ambdues. Pausa.
C: No trobes que ens hauríem de fer una selfie?
A: No.
C: T’entenc. La fotografia mai ha aconseguit apropar-se a la realitat.
A: Malgrat no haver deixat de tenir reputació d’exactitud.
C: Quan es va tractar d’enllaçar la similitud, la fotografia no deixà lloc per a res més.
A: I deixà de banda l’autèntica comprensió.
C: Entenc que no vols que ens fem una foto, doncs; i que el teu rebuig a deixar-te fotografiar, és com la negativa d’un escocès a fer-se una assegurança de vida.
A: Dient no, tinc la sensació d’alliberament. Porta el decorat! El cartró pintat. Vinga! Celebrem-ho! Agustín es posa les mans al cap fent orelles d’ase tot traient la llengua, mentre Crisostomo fa una foto amb un pal telescòpic agafant el seu amic per l’espatlla. Es fan una foto.
Silenci.
C: Escolta!
A: Què?
C: El so del silenci. Pausa. Escolta, escolta… Pausa.
A: T’he n’has adonat de l’absoluta absència d’altres persones?
C: Mai m’han importat gaire els altres.
A: No em queixo pas!
C: Existeixen en alguna banda, amb identitat pròpia.
A: Il·lusionats com nens petits de quatre anys.
C: Adults amb els cervells de nens de quatre anys.
A: Cervells que els nens de quatre anys van deixar d’utilitzar feliçment.
S’encenen un cigarret a l’hora.
C: Ho saps, no, que ets el meu millor amic?
A: Sóc el teu ÚNIC amic!
C: Però de vegades dubto fins i tot de tu.
A: Ben fet. Sóc completament indigne de confiança, és una de les meves virtuts.
C: Però, desconfiança a part, sento que puc dependre de tu.
A: De quina manera?
C: Sé, gairebé del cert, en quin moment em decebràs.
A: Quan, et decebo!?
C: Tota l’estona!
A: Però que et decebi depèn de si tinc l’opció d’escollir entre tu i alguna altra cosa qualsevol.
C: No m’agraden les opcions.
A: Mai en prenc, si puc evitar-ho.
C: A banda de que no cal que prenguem cap decisió, encara. És millor que fem com si res hagués passat; que ens trobàvem molt lluny del lloc dels fets la nit en que es van
produir. Si fos necessari, podem dir que no ens hem vist mai abans.
A: Penso que seria millor si, en efecte, no ens haguéssim vist mai.
C: Massa tard, però.
A: De sobte, una escletxa de futur, apareix a l’horitzó.
C: No voldria tornar on érem.
A: Absolutament d’acord, avui en dia, el passat no és el que era.
C: Avui tot és èxit, riquesa i complaença.
A: Sexe, riquesa i complaença. Pausa.
Crisostomo mira a Agustín. Agustín s’autocorregeix.
A: Perdó: Èxit, riquesa i complaença.
C: El nostre escenari.
A: No em faria pas res una mica d’èxit.
C: En les teves circumstàncies actuals, certament hi ha força marge d’acció per una mica d’èxit.
A: L’èxit no em modificaria el caràcter.
C: Com tampoc ha alterat el meu.
A: Continuaria provant d’anar d’A a B.
C: Hi ha tot de línies rectes.
A: Estàs de broma?
C: No. Sóc l’home recte en una línia recta. Pausa.
A: Tu estàs en un forat.
C: La cosa de ser en un forat és que saps exactament on ets.
A: Hi ha l’emoció de la descoberta.
C: És una revelació.
A: No t’has de preocupar de massa res quan ets en un forat, sempre i quan no t’esclafis el cap contra la paret.
C: Malgrat que una de les proves de la intel·ligència humana consisteix a seguir fent el mateix, una vegada i una altra, esperant un resultat diferent com per exemple esclafar-te el cap contra una paret.
A: La meva por més gran és la de quedar-me sense idees.
C: Idees per esclafar-te el cap contra una paret.
A: Esclafar-se el cap contra una paret no requereix idees, tot el que cal és un bon múscul de memòria.
C: Com la manera que tens d’errar quan jugues a golf.
Crisostomo fa com si jugués a golf.
A: Això, ho saps prou bé, és un problema mèdic.
C: El que ens retorna, en una corba arquejada que evita el forat de l’esquerra, a la línia recta.
A: Sense moure’ns de lloc.
C: Lentament.
A: Sense ni un bri d’ímpetu.
C: Però en algun lloc, alguna cosa va el doble de ràpid.
A: Sense moure’s i sense cap esforç.
C: Quan no hi ha alternativa, mai em canso de ser al mateix lloc.
A: Amb allò que no es mou sempre s’hi pot trobar un suport.
C: Però sempre hi ha un innocent que es pensa que necessites ser rescatat.
A: El gos labrador que cau a l’aigua glaçada, sempre n’acaba sortint; són els dos homes que volen salvar-lo els que s’ofeguen.
C: Un típic conte de nadal.
A: Una resposta pauloviana a la desgràcia del labrador.
C: Fem el nostre propi camí al món.
A: Evitant qualsevol forma d’individualisme escabrós.
C: Ens encaminem com volem.
A: Ignorant la visió general de les coses.
C: Tal vegada perquè tan sols som un grapat d’àtoms temporalment units.
A: O potser tal vegada és perquè sóc londinenc.
C: No! De veritat?
A: No, per Déu!
C: Millor estar-ne segur.
A: L’àtom de carboni mitjà es belluga lliurement per l’atmosfera després d’haver sorgit d’una planta o una persona.
C: Molt llest.
A: L’àtom de carboni sembla que no distingeix entre diverses formes de vida.
C: Tant és si som plantes o persones.
A: Un veritable llibre de la selva.
C: Tenim aquesta vida, seguida d’un immens desconegut, i després tots els nostres problemes s’acaben.
A: M’agrada la teva seguretat malgrat tota la incertesa.
C: Què ens hauríem perdut?
A: Si no haguéssim existit?
C: En aquests temps horribles que ens ha tocat viure.
A: Però a part de la constant ansietat no hi ha res que ens hagi de treure el son.
C: Les nostres pors infundades tenen molt en comú.
A: Som les persones equivocades, en el lloc equivocat en el moment equivocat.
C: M’ha costat molt trobar el lloc adequat.
A: Un lloc on podries arribar a imaginar-te ser en un altre banda.
C: I ara l’he trobat.
A: On?
C: Aquí.
A: Aquí? Amb mi?
C: Aquí, sí. Dona la casualitat que tu també hi ets.
A: Així, aquest és el final de la línia?
C: Un lloc tan sols transitat per familiars i venedors comercials.
A: Tu no tens família, però.
C: I mai compro res de res.
A: Fa que reconsideris el fet d’estar sol.
C: Tots estem sols. Pausa.
A: Certament, fa temps que no he escoltat ningú més.
C: Tot i així continues xerrant com una cotorra.
A: Mai se sap del cert si hi ha algú prenent nota.
C: Només ho dius per encoratjar-me.
A: De coses, en dic moltes; en podria dir d’altres, si fos necessari.
C: Em sembla que no cal.
A: He perdut el fil del que estava dient…
C: És la manera que té el teu cos d’expressar que el que deies no devia ser gaire important.
A: Poques coses són de vida o mort excepte, posem per cas, estar atrapat en un laberint amb el minotaure.
C: No puc dir que hagi tingut el plaer he tingut el plaer, no.
A: Mai?
C: Me’n recordaria.
A: Em pensava que eres aquí per oblidar.
C: I he oblidat.
A: Però, cara a cara amb un minotaure, alguna cosa recordaries.
C: Les banyes, segurament.
A: Què me’n dius del cap de toro i el cos d’home? Bastant distintiu, no et sembla?
C: Sense anomenar la sang seca de les víctimes precedents.
A: I la fortor.
C: Suposo que amb el temps t’hi acostumaries.
Se sent el so suau d’un rierol.
A: Sents l’aigua corrent?
C: Sento un avió a punt d’enlairar-se.
Se sent el soroll d’un avió enlairant-se.
A: L’aigua del riu Leteu, potser?
C: O l’explosió sònica.
A: No m’agrada l’altitud, té alguna cosa de massa irracionalment distant.
C: I a mi no m’agrada l’aigua. Té un no sé què d’osmòtic i no del tot saludable.
A: Com si escoltés. Ara ja no se sent.
C: Ens ha deixat en la seva vetlla.
A: Amb una senyal d’avís travessant els nostre arcs.
C: Era més semblant a un avió alçant-se, que a alguna cosa aquàtica.
A: Mai has tingut una bona oïda.
C: Tinc problemes per diferenciar una cosa d’una altra.
A: En qualsevol cas, amunt, amunt i fora, amb el nostre bonic globus.
C: Puc imaginar finals molt pitjors.
A: Depèn, en gran mesura, del joc al que juguem.
C: En la nostra defensa, podem argumentar que mai ningú ens n’ha explicat les regles.
A: I ara no ens queda cap més jugada per fer.
C: Podríem retornar a les antigues caselles.
A: O fins i tot, jugar a un altre joc.
C: El mateix joc.
A: No crec que el resultat fos gaire diferent del d’ara.
C: Jo encara diria més, Agustín; seria exactament el mateix resultat.
FI
