Hipopòtam

Hipopòtam
Racó Català  >  Hipopòtam

El gran esforç necessari per acabar fallant miserablement em va fer decidir que a partir d’ara no m’hi esforçaria gaire. Anant amb el petit flux que hi hagués, podia almenys obtenir una visió defensiva i cordial sobre les coses. Semblava un pla digne per a algú a qui la seva promesa inicial se li hagués esmicolat, i podria haver funcionat si no hagués conegut a Carles, qui intentava sortir de dins d’un calaix al fons d’un armari - cosa difícil de fer en el millor dels casos. Després d’haver marxat de baix una cosa va portar a una altra, i abans que hagués sentit la necessitat de posar la marxa enrere, el meu diari va quedar ruixat amb cites per haver menyspreat les seves últimes idees.


Carles era fàcil de reconèixer dins d’una multitud i mai va tenir cap problema per recordar tant ell mateix com a la gent, exactament qui era, ja fos a un restaurant, un cafè o a una botiga de caritat. Sempre aconseguia fàcilment posar-se al pas de la gent. De vegades el barret s’encenia amb foc i a vegades s’asseia sobre un pastís de porc.


En el que quedava de seu temps lliure Carles era un fan del filòsof Hegel, autor de frases com ‘el treball és l’objectificació del joc,’ que si Hegel hagués passat algun temps treballant, o fins i tot si hagués cregut en l’evidència que tenia davant dels seus propis ulls, hauria tingut seriosos dubtes al respecte. El que no s’havia d’oblidar era ‘l’Estat és l’actualitat concreta de la llibertat’, on passar uns minuts davant concretant l’actualitat al mig d’un camp li hauria dit una cosa molt diferent.


Ben aviat em vaig acostumar a les línies de pensament de Carles però els timbres d’alarma haurien d’haver sonat tan bon punt va començar a parlar sobre la presència d’un hipopòtam a la sala.

‘Hi ha un hipopòtam a la sala,’ va dir.

‘No, no n’hi ha cap,’ vaig respondre.

‘Sí, sí que n’hi ha,’ es va insistir.

‘No, n’hi ha cap,’ vaig repetir mes lentament, tot i que no volia que la tarda fos perdés el punt d’interès. ‘Ara, posem una cosa en clar,’ sabent el difícil que era posar les coses clares amb algú que insistia que hi havia un hipopòtam a la sala. ‘No penso discutir sobre si hi ha un hipopòtam a la sala.’

‘Però sense cap prova objectiva per a la realitat juntament amb la nostra dependència d’una percepció sensorial inadequada puc dir que hi ha un hipopòtam a la sala,’ cosa que em sonava, si no m’equivocava, que encara discutia sobre que hi hagués un hipopòtam a la sala.

‘Hi ha un petit defecte en aquest argument,’ vaig dir.

‘Un petit defecte?’

‘No hi ha cap hipopòtam a la sala.’

‘Però es tracta de la idea de Henri Bergson sobre l’extens i el no extens. Si només la gent s’adonés.’ Carles va deixar-ho anar com si res, sortint per la tangent amb un non-sequitur que era impossible de seguir. El Carles deia bajanades però li agradava fer-ho, i així una vegada jo el vaig complaure amb algunes bajanades pròpies.

‘No estaré d’acord amb alguna cosa que clarament no és “el cas” com Wittgenstein va escriure, però que va descartar abans de mirar a l’infinit per la finestra.’ El Carles era el tipus de toro que veia en blanc i negre quan li posaven al davant draps vermells i va respondre amb un ‘què passa si et dic que no saps de què parles?’

Aleshores, et diria que no saps de què parles, que va ser la resposta estàndard en un diàleg tan precoç de mitja part amb un ingrat. Evitava obrir la posició i per no perdre el ritme.


Deixem que l’argument descansi: de fet, tot el tema de l’hipopòtam va estar reposant una setmana, o potser deu dies, fins que Carles va començar a parlar-ne de nou en usant una tècnica diferent. ‘No podem ignorar més l'hipopòtam a la sala,’ va dir bruscament. Vaig deixar de veure el meu vídeo de com es va fer quatre putts des de deu metres i em vaig girar de cop: jo crec que és l'elefant de la sala el que no es pot ignorar més.


‘Quin elefant? Estic parlant d’hipopòtams’ va dir.

‘Si però la rara conjunció dels dos animals no es pot ignorar.’

‘Hi ha només un hipopòtam pel puc veure’, va dir Carles com si això ho expliqués tot.


‘Ha tornat oi? Vaig pensar que havia desaparegut.’

‘Mai se’n va.’

‘Feia dies que no en parlaves.’

‘No ho he fet perquè no crec que escoltis una paraula del que dic.’

‘No escolto una paraula del que dius, és per això que encara estem parlant entre nosaltres.’

‘Aquesta vegada puc demostrar que hi ha un hipopòtam a la sala.’

‘Com?’

‘Puc mostrar-ho.’

‘Aleshores, què esperem?’ Vaig dir i vam partir a la nostra caça d’hipopòtam.

Amb una mica de pressió sota el colze esquerre, Carles em va conduir per carrers plens d’una gruixuda pedra vermiculada que corria sota pelicans esculpits en baix relleu a edificis dissenyats per suportar un setge de dos dies. Els seus contorns anaven amunt cap la foscor en un carrer i cap a fora a traves del que encara era un cel blau brillant. Vam girar a la dreta cap al pati d’una d’aquestes fortaleses. ‘Per aquí,’ va dir Carles traient una clau electrònica per obrir la porta de la planta baixa. A l'interior del bloc vam pujar una escalinata circular decorada amb una extravagant balustrada de ferro fins a la quarta planta.


Al replà de la planta quarta, es va sentir el so de la bramuls i estampides des de darrere de les resistent portes properes. Carles, es va treure una gran clau de metall de la butxaca del pantaló. Podria ser la clau que obria i tancava la porta d’un calabós medieval, tan gran i fora de lloc avui dia. Va obrir la porta.


A dins hi havia alguna cosa que semblava ser molt més gran que l’espai on era tancada..

‘Ara acceptes que hi ha un hipopòtam a la sala?’ Va dir Carles assenyalant la bèstia.


‘No,’

‘Per què no?’

‘Això és un rinoceront,’ vaig dir.




Go back to Racó Català